De la por a l'esperança

Hola sóc la Cristina de la fede Montserrat i enguany en fa 11 que sóc voluntària de Creu Roja. Vaig començar en l’àmbit social perquè era menor i no podia anar amb les ambulàncies en accidents, i els serveis que feia eren dirigits a nens i gent gran. Al fer els 18 ja podia entrar de ple al socorrisme, però també em vaig interessar pel centre penitenciari de Brians.
Per començar vaig estar a la ludoteca, on els nens i nenes que van a veure als familiars que estan presos poden estar distrets fent les activitats que els proposen els voluntaris mentre esperen el torn per entrar a les visites. La presó em va anar enganxant i vaig voler saber quins serveis es feien amb els presos.
En aquell moment volien començar un curs de prevenció de riscos de les malalties de transmissió sexual amb preses que havien estat prostitutes abans d’internar, em va interessar i m’hi vaig apuntar. Va ser una gran experiència, sobretot vaig aprendre a no jutjar perquè el que havien viscut aquestes dones era molt dur i em va sorprendre el que esperaven del futur.
Ara fa uns 3 anys em van oferir un altre servei, el van demanar des de Brians, 3 presos d’infermeria (un dels mòduls de la presó) necessitaven ajuda per dissenyar una revista interna del centre. Vam anar-hi 2 voluntaris, l’Enric i jo, per entrar a aquest mòdul necessitàvem un passi i una alarma, perquè havíem d’estar sols amb els 3 presos, a més em van demanar que vigilés al ser la única noia que podia estar parlant amb ells de tu a tu i sense funcionaris. Però la sorpresa va ser nostra quan el primer dia vam arribar després d’haver passat els 6 o 7 controls amb les serves portes blindades i no teníem l’alarma, ens van deixar entrar encara que jo em sentia desprotegida i no em separava de l’Enric, amb els dies això va anar canviant, encara que no teníem les alarmes promeses em vaig anar acostant a aquells 3 presos fins i tot un em va arribar a explicar el motiu perquè el van tancar, va violar i matar a una dona. El que més em va sorprendre és que només el veia com a persona i no com a delinqüent.
El servei es va acabar i no vam tornar a veure a aquests presos. Un d’ells al sortir de Brians va venir a creu roja i es va fer voluntari per anar-se integrant i de mica en mica incorporar-se al món laboral, actualment està treballant com a informàtic a una empresa d’Abrera.
Aquesta experiència va ser molt impactant, perquè de passar a tenir por d’estar amb aquests interns vaig passar a parlar amb ells com si fossin companys de feina, això és una cosa que mai m’hagués pogut imaginar i saber que almenys un dels que vaig conèixer té un futur digne i amb ganes de tirar endavant i no tornar a la vida que va experimentar, m’emociona i espero que així sigui per tots els que vulguin lluitar per una vida millor.